Quins problemes tenim aquí com a pacients?
Primerament hem d’anar al metge amb un motiu de consulta atractiu, vull dir que
el metge ho trobi prou interessant per mirar-nos i preguntar alguna cosa.
Després hem d’estar ben segurs dels nostres interessos, si hem decidit no
prendre aquell medicament que se’ns doni o si estem interessats per exemple que
el metge de família ens adreci a l’especialista. Molts pacients a la consulta m’expliquen
que o bé el metge no els hi ha fet cas, o que no han sortit satisfets perquè no
han entès res del que els hi passa i quan han preguntat tampoc no els hi han
explicat…o bé persones que realment necessiten una atenció privada i cuidada de
la salut, i amb açò no desqualifico la prioritat d’escolta d’un pacient, el que
vull dir és que hi ha gent a la llista d’espera de qualque òrgan. O algun nen
petit amb una malaltia greu i una mare desesperada. La preocupació de la
malaltia creix amb la manca d’acolliment que podem tenir de la malaltia. Qui
ens pot explicar que ens passa, des de quan i com ha passat o com podem fer per
millorar-la, acceptar-la per poder viure una mort viva, en teoria, el metge és
el que té la clau per fer sentir la malaltia més propera, tant, que ens
faciliti trobar la clau per les solucions que cada u pugui assolir.
Acompanyar una persona amb un cos malalt, vol dir més que pal·liar el dolor, el dolor serveix, ja ho hem llegit i sentit per arreu, aprenem de les clotellades, els nens creixen amb les febrades, un dol que deixem sentir el dolor és un dol aprofitat… Però a banda de les sensacions en el cos hi ha tota una ment activa que no para de sentir pors, incertesa d’un futur, angoixa, ansietat… Quan parlo d’aquests termes no em refereixo a l’ansietat d’una persona que t’explica que té ansietat quan viu una situació concreta, la paraula ansietat la diem a la lleugera. Vull dir la sensació que l’interior comença a tremolar, que la visió es tanca i que el cor és l’únic que se sent, podria ser l’exemple d'algú que espera la cridada per l’operació d’un tumor en llista d’espera de sis mesos, o la persona que està a fora de la consulta del metge esperant que li digui si ha d’entrar a diàlisi.
Companyia. La companyia no necessita paraules, ni tan sols una persona. El metge tampoc pot estar al costat del pacient 24 hores el dia. La confiança, reconfort, atenció i informació, és el que els pacients necessiten i cada un d’ells amb unes necessitats específiques, no és el mateix un nen amb tos, un adolescent amb un trastorn alimentari, un home amb migranyes, una dona amb infertilitat, una dona major amb vertigen, que algú que l’única esperança que té és morir com un humà, sense intentar trobar vida en un cos que se’n vol anar.
La confiança neix en el moment que algú t’explica un dolor, t’explica una emoció o et descriu un sentiment que recórrer tot el cos. Són coses que veritablement no podem veure amb els dos ulls, però podem percebre en les nostres carns quan algú ens ho explica, i no dubtem. Ens creiem a la persona, per més exagerat que ho trobem, senzillament ho veiem així molts cops per manca d’experiència, i això és el que ens crea el creixement mutu pacient-terapeuta.
El reconfort sorgeix quan el pacient explica, i sense voler-ho explica més i tot del que li hagués agradat, la comoditat. Qualsevol patologia a vegades és molt difícil de definir. Ja fa 10 anys que convivim amb ella, no recordem com o quan va començar, i quan sense voler-ho ho des-cobrim, tampoc no sabem com reaccionem, el cos expressa per una banda el dolor i per l’altre li donem l’espai per trobar el reconfort que aquell cos necessita.
Atenció. Un antropòleg deia: tenim dos ulls, dues orelles i una boca. Queda entès idò, la boca l’hem de fer servir la meitat de les orelles. Els consells surten realment de la persona que els necessita. Sabem el què menjar i el què no, sabem a qui ens va bé veure en algun moment donat i a qui millor evitar, coneixem millor que ningú el que necessitem. Prestar atenció significa donar importància als nostres mals, aturar i seguir. Una pacient em crida i em diu: Hola! Et crido per demanar-me hora. I realment ho veig així.
D’informació n’anem molt mancats…a les escoles ens mostren que és recomanable beure dos gots de llet el dia, mentre la mare ens diu que la llet no és llet. Arriben els reis i ens tiren tones de caramels quan a l’escola ens diuen que són dolents. Quan estem embarassades ens recomanen font de iode peix i llet, quan sabem que els nostres mars estan contaminats i la llet ens fa sentir fatal! La informació és tan contradictòria, podem anar a un professional i ens dirà tot el contrari del primer. El nostre cos sí que no menteix, si tenim una polimiàlgia i ens cruspim farines i sucres tenim més dolor, si estem cansats i ens alimentem del menjar que anuncia la tele, encara que es prepari amb dos segons al microones i ens permeti descansar més al sofà, seguim cansats. La informació també va a les necessitats i expectatives de cada persona. Cada pacient té unes capacitats, amb això vull dir que li pots recomanar a algú que mengi uns productes, però que per qüestió econòmica li suposaria més desgast que benefici aconseguir-lo.
El que passa així, quan en una consulta un pacient se sent amb confiança, reconfort i atenció és que la informació encara que surti de la boca del terapeuta és com si ho digués el pacient.