11e dia 16/12/15

Meditació

Des del principi hem fet una pràctica de meditació, anomenada Samatha, actualment aquesta pràctica tan antiga rep altres noms, mindfulness per exemple.
La pràctica de Samatha, com he explicat, és una pràctica on conduïm l’atenció a la respiració, fer-ho ens serveix per domar la ment, per dir-ho d’alguna manera, com dur una mona a dins una gàbia, metafòricament la mona són els pensaments, i fent aquesta pràctica ens permet guardar la mona a dins la gàbia. A poc a poc i de forma natural, anam obrint la gàbia, permetent que la mona passegi, en el moment que els pensaments tornem ràpids o senzillament ens despistam, tornam a la respiració, tornam a tancar la mona. Quan obrim la gàbia, la percepció interior també s’obre, i ens dóna una percepció de l’espai, aquí la pràctica s’anomena Vipassana. És a dir, primer enfocam l’atenció, som conscients i ens obrim a l’espai.
Primer reconeixem els pensaments, i podem després pujar la mirada, mantenir-la més alta sense mirar a cap punt concret, açò ens permet obrir el ser conscient. Ja no focalitzam, encara que podem tornar a la respiració quan ens faci falta.
Ens anam obrint cap a un món intuïtiu, un saber silenciós. Miram, però no analitzant i pensant, aquí hi ha els bancs, allà hi ha aquella persona… Senzillament ho sentim, quan entra el pensament, tornam a enfocar l’atenció i després tornam a amollar.
Ara podem estar atents a com estem, com caminam, com ens servim el cafè, podem ser conscients d’açò, més del que hi ha al nostre entorn. No és centrar-nos més, sinó relaxar-nos. En el moment que la mona torna a sortir la tornam a dur a la gàbia, i a mesura que ens anam familiaritzant ho podem fer d'una forma més relaxada.
Tothom ho té clar? Idò així meditam!

Meditació

Quan comencem a ser més testimonis del que ens passa podem relacionar-nos millor amb les nostres emocions, les nostres pors… I aquí introduïm aquest nou concepte, que és necessari arribats a aquest punt, mansesa. És un sentiment de relaxament, que permet tenir cura d'una forma suau de les coses aspres de la vida, prové de la confiança amb nosaltres mateixos, i aquesta confiança neix de la consciència.
Si observam el que ens va passant d'ençà que venim a meditar, des que duim l’atenció a la vida quotidiana, descobrim coses les quals ens podem despertar tensions. La consciència ens dur a acceptar. L’error és creure que som el que pensam; el que realment som, és la consciència de prestar atenció. Per calmar la ment hem d'identificar-nos amb la consciència i no amb els processos dels pensaments.

Meditació

Ara que farem vacances, feim un resum. Encara que explic molt com dur l’atenció en la vida diària, és moltíssim important la meditació asseguda, perquè és el moment que estem cent per cent amb nosaltres mateixos.
No volem quedar sense pensaments, sinó que aprenem com és la ment, i així podem aconseguir que ella no ens mani a nosaltres. Coneixem les nostres manies i podem no fer tant de cas. Però necessitam la meditació asseguda. La clau: paciència i humor. Sobretot quan tractam amb nosaltres, que som pesats.
Acceptar el que som i relaxar-nos, la meditació no és una lluita, i ens dóna una visió intuïtiva sense menester la visió dels ulls. Aquestes dates, són bones per poder-nos prestar atenció.

A la darrera meditació se m’han escalfat les mans, quan sempre les tenc fredes. El cos reacciona, ja que treballem amb la ment i l’energia circula, açò està bé.

A jo em dóna més pel moviment, sent que hi puc prestar més bé l’atenció en moviment que asseguda. Em costa a casa fer la pràctica asseguda, no puc estar sense pensar. No és no pensar, és adonar-se que estàs pensant i relaxar-te, respirar. Començar amb cinc minuts, i no pensar que et costa un esforç, si només és relaxar-te i respirar! Quan estàs en moviment és més senzill.

A jo em va molt bé quan em despert els matins, estic amb la ment en blanc. No és deixar-la en blanc, és dur l’atenció a la respiració.

A jo no em costa trobar el moment, jo em qued adormit. Cont, respir i m’adorm… Adormi't. No cal exigir-se, dorms i tornes, com amb la respiració. De fet s'ha de tractar com un pensament més, és una resistència de la ment. Ja, però…no s’adorm un minut. Fa meditació adormida! Posa’t el despertador, s'ha de ser rigorós amb el temps de la meditació, el temps que ens hem proposat l’hem de realitzar, i recordar que no medites malament, no existeixen les males meditacions. I sobretot, sentit de l’humor. Jo també m’adorm, però després qued amb una ment clara.// Sí, entenc que no s'ha de lluitar. A jo també m’ha passat açò de quedar-me adormit,  estàs desitjant que toqui la campana, i no arriba el moment d'acabar!

Agrair a Sta. Clara l’espai, a na Carme per tot, a na Blanca. I a vosaltres tots, perquè sense vosaltres seria impossible. 

Bones festes! I tornam el dimecres tretze de gener.

Professor: Jose Bravo

Resum: Blanca Muñoz

10e dia 9/12/15

Meditació

Dintre del fet de prestar atenció en el dia a dia, en el present, en el que li diem meditació en acció, les claus d’aquesta pràctica són: l’atenció, recordar i la disciplina.
La disciplina és interna, no és una exigència externa, la disciplina neix de saber perquè volem meditar, neix de l'interès propi. I a partir de recordar perquè ho feim, va creixent la voluntat de fer-ho, i la disciplina sorgeix quan trobam a faltar el dia que no feim la pràctica. Com quan tenim el ritual de sortir a caminar, i qualque dia no podem, ho trobam a faltar.
D’aquesta manera feim que la pràctica de l’atenció sigui un hàbit, creant una vida lluminosa, sense fixar-nos gaire amb la ment-ràdio.
L’atenció també la duim a la parla, a la vocal i a la corporal, açò és el que ens dóna una imatge, i és una cosa que cuidam molt. Quan ho observam, podem veure que a vegades la veu diu una cosa i el cos n’expressa una altra, i ens podem adonar de les nostres manipulacions, desemmascarar-les. I no hi ha res dolent en veure-ho, al contrari, senzillament així tenim el coneixement. Aquest desemmascarar, ha d’anar unit a unes grans dosis d’estimació cap a un mateix, sense caure en jutjar-nos, mirant-nos amb suavitat com xerram, com ens movem. És una cosa així com jugar a parar i amagar, de cop ho veim “xas”, i ja està, ho deixem anar.
És un mètode que ens serveix per descobrir-nos de tot el que ens hem anat creant, tot el que trobam que és necessari per viure i protegir-nos de les nostres pors o carències.
Veim, sabem i deixam anar, sense voler canviar res. Però ho utilitzam amb nosaltres mateixos, no feim projeccions del que trobam que l’altre fa o sent, és un mirar cap a dins.
Així idò, hi ha l’atenció de quan servim el cafè, la sensació del cafè mentre el deixam anar dins la tassa i l’atenció de dur esme cap al nostre capoll.

Meditació

L’atenció al final és obrir-la a l’espai, veure la vida i tractar-la amb lleugeresa, amb la pràctica pot fer-se d’una manera relaxada. Sense obsessionar-nos, deixant que l’atenció sorgeixi, entrant i sortint. Aquí hem de recordar el sentit de l’humor, perquè li dóna lleugeresa i ens treu l’obsessió de voler recordar o de voler mantenir res. I així és com ens anam familiaritzant amb la pràctica i com ens feim amics de nosaltres mateixos, sorgeix un espai, que ja hi era, però ara el reconeixem.
La ment comença estar més dòcil, per dir-ho d’alguna manera, i ja no hem de recordar, sinó que l’atenció sorgeix espontàniament. Som més conscients del que està passant en el moment present. La respiració ja no és objecte d’atenció, l’atenció és més oberta, fins que arriba un punt on no hi ha atenció, ni respiració, i donar-se conta d’açò, és adonar-se automàticament que és una manifestació del que és l’ésser humà. L’atenció i adonar-se’n crea un espai, i queda enregistrat dins una memòria de consciència.
Quan caminen ja no només som conscients de la sensació del contacte amb els peus a terra, la consciència s’ha obert, és una cosa que creix de forma natural. I no és una cosa per segons qui només, és una obertura que tenim tots, una ment estressada també té moments durant el dia de consciència però no se’n dóna conta.
A jo em costa distingir entre quan és pensament i quan és una experiència… És una experiència quan no hi ha concepte. El record és conceptual, quan pensam: va passar així o allí... Les sensacions de consciència apareixen espontàniament i no van lligades al pensament. Així, com podem recordar els moments que tenim una experiència. Perquè són records no conceptuals, quan apareix l’experiència sentida en el cor, és un moment de consciència, que és el que som. Hi ha un record útil que està fora de la ment.

Meditació

Les noves tècniques explicades avui, d’aquesta perspectiva, no és una cosa que ara tothom hagi de practicar. Cada persona té el seu ritme i després cada dia té diferents necessitats. Si estem molt dispersos, contarem, i si estem més centrats, podrem fer-ho des de la perspectiva que he explicat avui. Totes les tècniques són útils, i són per posar-les en pràctica segons el moment, regulant l’esforç per poder-ho fer relaxadament.

Professor: José Bravo

Resum: Blanca Muñoz

9e dia 2/12/15

Meditació

L’altre dia parlàvem de la por, la por a conèixer les parts més amagades del nostre capoll. També recordar que la por ens serveix per sentir la valentia, la valentia de renunciar a les nostres misèries, a desfer-nos de les parts més enquistades en el nostre capoll. Hem d’estar agraïts a la por.
Hi ha pors grosses i pors preventives, però la por que explic, és la por que ha creat els nostres gestos, el nostre caràcter. Aquesta por la podem conèixer i transcendir.
La por a sentir que l’ego no existeix, apareix en petits detalls del dia a dia, per exemple a no tenir la raó en una discussió. I apareix en la seva totalitat en la por a la mort. Cavalcar la por és el que ens dóna valentia, hem d'utilitzar-la per avançar.

                 
La pràctica ens dur a parar esment i gaudir d’una ment meditativa, ens permet conèixer els nostres tics i poder-los deixar anar. Meditar en la vida no és una lluita, és com un joc, anant cap al relaxament, cap a la pau. A partir de l’atenció, els pensaments de sempre es tallen i s'obre un nou espai.
La por no és terrorífica i l’agressivitat és por. Tocar aquesta por, no és per canviar res de nosaltres, sinó conèixer-nos i deixar que les coses es tornin a posar al seu lloc, només observant-ho.

Meditació

Seguim amb la por, la por a la mort no la tocarem aquí, no entrarem amb creences personals. Aquí el que farem és observar i tenir experiències, tractant la por de forma pràctica.
Dur l’atenció a la vida diària, de manera familiar i propera, ens aporta centellejos en un altre angle del qual estem habituats, ens permet veure’ns des de fora, i a poc a poc succeeix espontàniament aquesta nova perspectiva. I ens arribem a oblidar d'haver de recordar que hem de dur l’atenció en el present. Sempre tot ha de passar amb lleugeresa, sense forçar.
Podem sentir petites connexions diàries que ens permetem veure que estem envoltats pel capoll, i fa que recordem el que som. No ensopegar amb les nostres idiosincràsies, sinó que elles ens impulsin, perquè ens fan adonar que realment ens deixen avançar.
Algú té aquesta experiència? Tots la tenim, i no és qüestió de practicar, ja que d'ençà que vam néixer la tenim, però no ho integram a la nostra memòria. Tenir esment ens ajuda a integrar les experiències i tenir enregistrat el que som. Per exemple, quan miram un cel estrellat i connectem amb l’univers, tenim una connexió de cor, si ho hem fet amb presència, a la propera sensació similar la podem reconèixer més ràpidament. Així sabem obrir-nos més fàcilment, perquè recordem l’experiència.
Algú té qualque experiència?
Quan hi ha alguna cosa o algú, t’ha fet mal, veure la bondat fonamental que expliques, és complicat. La bondat fonamental està més enllà de sentir-se bé o malament, no té qualificació, perquè és fonamental. En aquest moment quan et sents ferit pots practicar la por, pots identificar aquest dolor com una ferida a l’ego, al capoll. Observar: l’acte que ha fet mal. El procés intern que hi ha hagut dins el teu cap, la identificació amb catalogació dolenta del que ha passat. Però la situació real no és només el que has captat tu, sinó que hi ha moltes realitats, en canvi, per les teves experiències pròpies fa que ho sentís com a dolorós, ens ho cream nosaltres. Manipulam el món exterior, no és conscient, però és constant. Cada u té un procés, açò em fa sentir així, allò em fa sentir allí. Tenim l’oportunitat en aquell moment de saber realment quina ha estat la construcció que hem fet, i perquè ho hem fet així. La primera reacció quan estem en una situació complicada potser és reactiva, però després hem de mirar cap a l’interior, i l’eina que tenim és dur l’atenció cap a nosaltres.
La bondat fonamental no es té, ho som, tots ho som, encara que aparentment hi ha persones que costa de creure, com en Hitler. Però a alguna gravació quan toca el cap d’un nen, podem intuir que també ho és.
Fa dos anys vaig tenir un problema de salut que necessitava una intervenció, vaig demanar-li a una persona que m’acompanyés, i hi va accedir. Però a l’últim moment es va fer enrere i hi vaig anar sol. La meva primera reacció va ser comprensiva. Però 15 dies després em vaig començar a sentir malament, a no entendre per què m’havia deixat sol…i posar-me nerviós i enfadat. Fins que em vaig dir a jo mateix: Prou, no estic fent res més que passar-m’ho malament! L’operació ja està feta, i ara no té cap sentit remenar el passat quan ja no hi ha res a modificar. I em vaig calmar. Gran part del que vivim, depèn del que sentim.

Meditació

Professor: José Bravo

Resum: Blanca Muñoz

La importància del metabolisme

El metabolisme és el conjunt de reaccions químiques que tenen lloc en un organisme per mantenir-lo viu.
Aquests processos poden dividir-se en dos: el catabolisme i l’anabolisme. El primer s’encarrega de descompondre la matèria orgànica i n’extreu així energia, l’anabolisme en canvi, utilitza aquesta energia per construir components cel·lulars.
El metabolisme determina quines substàncies són verinoses i quines nutritives. La velocitat del metabolisme influencien la quantitat d’aliment que necessita l’organisme.

Tot el que passa a dins del nostre cos que sofreix un canvi, la medicina xinesa assigna aquest treball a la Melsa.

                                

La melsa és un òrgan poc conegut del volum d’un puny, que en la nostra medicina, la xinesa, està dins l’esfera del sistema digestiu. La Melsa a part d’encarregar-se de l’assimilació dels aliments ingerits, també transforma els aliments en energia i sang (Qi i Xue) els transporta fins a Pulmó, amb la unió d’aquest segon el Qi i Xue arriben fins a les extremitats del cos, generant així una musculatura tònica i una pell ben nodrida.
El que ingerim no són només aliments, també són idees, imatges, informació… Que moment a moment ens arriben de l’exterior. Així, poder ingerir i transformar és una de les seves feines, imagineu-vos la importància que té.
Quan la medicina xinesa va evolucionar, els professionals van començar a adonar-se que els pacients no viuen en el buit i que no podien ser tractats com a tals. Cada pacient afectat per una malaltia necessitava ser tractat de forma individual, ja que existeixen molts factors més enllà de la malaltia només física. Pel Mestre Li Dong-yuan, l'estil de vida era un factor important en la preservació del benestar del pacient. Va sentir que les emocions dels pacients podrien influir fortament en la integritat del Qi i que la malaltia física podrien ser erosions dels aspectes socioeconòmics d'una societat devastada per la guerra, la fam, les epidèmies i la pobresa.
Li Dong-yuan, també conegut com a Li Gao (1180 - 1251 dC) va formular la seva pròpia escola de pensament que es va conèixer com l'Escola de la Terra.
Va ser llavors quan va començar a desenvolupar profundament la seva tesi, que l'etiologia de la majoria de les malalties, eren el resultat de lesions en el sistema digestiu. Li Dong-Yuan creia que la causa dels danys a l'estómac i la melsa eren produïts com a resultat de tres factors principals: la intemperància en el menjar i beure (especialment el consum de quantitats excessives de fred, cru, aliments grassos o impurs), l'excés de treball que porta a esgotament, i dels efectes de l'expressió emocional excessiva i de forma habitual. Les emocions excessives agiten el cos i en conseqüència es debilita la digestió.
Quan els pobles conquerits es van quedar impotents, pobres i sense poder accedir a una nutrició adequada, els processos de malaltia oportunistes, van ser capaços de superar i vèncer la salut física, mental i espiritual. Això es converteix en la base de la doctrina de l'Escola de la Terra.
Digestió feble en l'àmbit físic, condueix a l'esgotament i apatia amb la pèrdua de gana, diarrea i prolapse visceral.


I té tot el sentit encara ara, ja que si gaudim d'un bon sistema digestiu, ens permet que el metge pugui treballar d’una forma més ràpida, ja que una cosa és el que el metge vulgui fer i l’altra el que el pacient accepti.
L’energia immediata i la generació de sang és creada pel centre del cos, això què vol dir? L’energia immediata sorgeix del metabolisme dels aliments i la respiració, cada cop que el nostre cos metabolitza, és la Melsa qui està treballant. El cos està en constant canvi i la Melsa és la que va transformant, el menjar, que la Xue nodreixi els ossos, els músculs, que les cèl·lules oxigenin, mutin…
A més, com hem dit la Melsa ingereix la informació, les emocions; però també les ha de transformar. Una Melsa amb poca energia es converteix amb una Melsa rumiant, no transforma la informació ni les emocions, i queda amb pensaments circulars sense poder resolutiu. I de manera progressiva aquests pensaments circulars, van generant pensaments negatius, agiten el cos, produint un altre síndrome diferent, el Foc Yin. Actualment, ho denominem com a síndromes d'inflamació crònica o respostes autoimmunes.

Així que, el centre del cos és un tresor a cuidar, com ho podem fer per tenir-lo amb bona energia?

- Menjar a hores regulars i les mateixes quantitats, no abusar ni saltar-se un menjar.
- En acabar de menjar, beure un gotet d’aigua tèbia.
- No abusar dels aliments freds de temperatura ni de naturalesa (amanida, fruites tropicals…)
- No acabar els menjars amb fruita.
- Si quan acabem de menjar ens sentim l’abdomen fred, tapar-lo amb una manteta.
- Fer moviment durant el dia (taixi, Qigong,dança, ioga…) sense excedir-se
- Meditar cada dia.
- Tenir relació amb la terra (naturalesa)

Podem observar si el nostre centre funciona bé?

-Si ens sentim amb energia durant el matí.
- El color de la llengua, ha de tenir un rosa sa, viu (sense cap fissura central vertical o horitzontal)
- La manera que el nostre cos fa la digestió (sense sentir distensió abdominal, gasos, dolors…)
- No hem de tenir la necessitat de beure durant la nit.
- La manera que anem al bany. Hem de ser regulars. I la forma de les femtes ha de ser cilíndrica i no desfeta, sense restes de menjar encara per digerir.
- Les dones en edat de menstruar també tenim informació sobre la Melsa. La sang ha de tenir un color viu, sense ser regles abundats.
- Si patim algun prolapse, també aquí veiem que la Melsa li falta energia.

Blanca Muñoz Ametller