9e dia 2/12/15

Meditació

L’altre dia parlàvem de la por, la por a conèixer les parts més amagades del nostre capoll. També recordar que la por ens serveix per sentir la valentia, la valentia de renunciar a les nostres misèries, a desfer-nos de les parts més enquistades en el nostre capoll. Hem d’estar agraïts a la por.
Hi ha pors grosses i pors preventives, però la por que explic, és la por que ha creat els nostres gestos, el nostre caràcter. Aquesta por la podem conèixer i transcendir.
La por a sentir que l’ego no existeix, apareix en petits detalls del dia a dia, per exemple a no tenir la raó en una discussió. I apareix en la seva totalitat en la por a la mort. Cavalcar la por és el que ens dóna valentia, hem d'utilitzar-la per avançar.

                 
La pràctica ens dur a parar esment i gaudir d’una ment meditativa, ens permet conèixer els nostres tics i poder-los deixar anar. Meditar en la vida no és una lluita, és com un joc, anant cap al relaxament, cap a la pau. A partir de l’atenció, els pensaments de sempre es tallen i s'obre un nou espai.
La por no és terrorífica i l’agressivitat és por. Tocar aquesta por, no és per canviar res de nosaltres, sinó conèixer-nos i deixar que les coses es tornin a posar al seu lloc, només observant-ho.

Meditació

Seguim amb la por, la por a la mort no la tocarem aquí, no entrarem amb creences personals. Aquí el que farem és observar i tenir experiències, tractant la por de forma pràctica.
Dur l’atenció a la vida diària, de manera familiar i propera, ens aporta centellejos en un altre angle del qual estem habituats, ens permet veure’ns des de fora, i a poc a poc succeeix espontàniament aquesta nova perspectiva. I ens arribem a oblidar d'haver de recordar que hem de dur l’atenció en el present. Sempre tot ha de passar amb lleugeresa, sense forçar.
Podem sentir petites connexions diàries que ens permetem veure que estem envoltats pel capoll, i fa que recordem el que som. No ensopegar amb les nostres idiosincràsies, sinó que elles ens impulsin, perquè ens fan adonar que realment ens deixen avançar.
Algú té aquesta experiència? Tots la tenim, i no és qüestió de practicar, ja que d'ençà que vam néixer la tenim, però no ho integram a la nostra memòria. Tenir esment ens ajuda a integrar les experiències i tenir enregistrat el que som. Per exemple, quan miram un cel estrellat i connectem amb l’univers, tenim una connexió de cor, si ho hem fet amb presència, a la propera sensació similar la podem reconèixer més ràpidament. Així sabem obrir-nos més fàcilment, perquè recordem l’experiència.
Algú té qualque experiència?
Quan hi ha alguna cosa o algú, t’ha fet mal, veure la bondat fonamental que expliques, és complicat. La bondat fonamental està més enllà de sentir-se bé o malament, no té qualificació, perquè és fonamental. En aquest moment quan et sents ferit pots practicar la por, pots identificar aquest dolor com una ferida a l’ego, al capoll. Observar: l’acte que ha fet mal. El procés intern que hi ha hagut dins el teu cap, la identificació amb catalogació dolenta del que ha passat. Però la situació real no és només el que has captat tu, sinó que hi ha moltes realitats, en canvi, per les teves experiències pròpies fa que ho sentís com a dolorós, ens ho cream nosaltres. Manipulam el món exterior, no és conscient, però és constant. Cada u té un procés, açò em fa sentir així, allò em fa sentir allí. Tenim l’oportunitat en aquell moment de saber realment quina ha estat la construcció que hem fet, i perquè ho hem fet així. La primera reacció quan estem en una situació complicada potser és reactiva, però després hem de mirar cap a l’interior, i l’eina que tenim és dur l’atenció cap a nosaltres.
La bondat fonamental no es té, ho som, tots ho som, encara que aparentment hi ha persones que costa de creure, com en Hitler. Però a alguna gravació quan toca el cap d’un nen, podem intuir que també ho és.
Fa dos anys vaig tenir un problema de salut que necessitava una intervenció, vaig demanar-li a una persona que m’acompanyés, i hi va accedir. Però a l’últim moment es va fer enrere i hi vaig anar sol. La meva primera reacció va ser comprensiva. Però 15 dies després em vaig començar a sentir malament, a no entendre per què m’havia deixat sol…i posar-me nerviós i enfadat. Fins que em vaig dir a jo mateix: Prou, no estic fent res més que passar-m’ho malament! L’operació ja està feta, i ara no té cap sentit remenar el passat quan ja no hi ha res a modificar. I em vaig calmar. Gran part del que vivim, depèn del que sentim.

Meditació

Professor: José Bravo

Resum: Blanca Muñoz