Meditació
Dintre del fet de prestar atenció en el dia a dia, en el present, en el que li diem meditació en acció, les claus d’aquesta pràctica són: l’atenció, recordar i la disciplina.
La disciplina és interna, no és una exigència externa, la disciplina neix de saber perquè volem meditar, neix de l'interès propi. I a partir de recordar perquè ho feim, va creixent la voluntat de fer-ho, i la disciplina sorgeix quan trobam a faltar el dia que no feim la pràctica. Com quan tenim el ritual de sortir a caminar, i qualque dia no podem, ho trobam a faltar.
D’aquesta manera feim que la pràctica de l’atenció sigui un hàbit, creant una vida lluminosa, sense fixar-nos gaire amb la ment-ràdio.
L’atenció també la duim a la parla, a la vocal i a la corporal, açò és el que ens dóna una imatge, i és una cosa que cuidam molt. Quan ho observam, podem veure que a vegades la veu diu una cosa i el cos n’expressa una altra, i ens podem adonar de les nostres manipulacions, desemmascarar-les. I no hi ha res dolent en veure-ho, al contrari, senzillament així tenim el coneixement. Aquest desemmascarar, ha d’anar unit a unes grans dosis d’estimació cap a un mateix, sense caure en jutjar-nos, mirant-nos amb suavitat com xerram, com ens movem. És una cosa així com jugar a parar i amagar, de cop ho veim “xas”, i ja està, ho deixem anar.
És un mètode que ens serveix per descobrir-nos de tot el que ens hem anat creant, tot el que trobam que és necessari per viure i protegir-nos de les nostres pors o carències.
Veim, sabem i deixam anar, sense voler canviar res. Però ho utilitzam amb nosaltres mateixos, no feim projeccions del que trobam que l’altre fa o sent, és un mirar cap a dins.
Així idò, hi ha l’atenció de quan servim el cafè, la sensació del cafè mentre el deixam anar dins la tassa i l’atenció de dur esme cap al nostre capoll.
Meditació
L’atenció al final és obrir-la a l’espai, veure la vida i tractar-la amb lleugeresa, amb la pràctica pot fer-se d’una manera relaxada. Sense obsessionar-nos, deixant que l’atenció sorgeixi, entrant i sortint. Aquí hem de recordar el sentit de l’humor, perquè li dóna lleugeresa i ens treu l’obsessió de voler recordar o de voler mantenir res. I així és com ens anam familiaritzant amb la pràctica i com ens feim amics de nosaltres mateixos, sorgeix un espai, que ja hi era, però ara el reconeixem.
La ment comença estar més dòcil, per dir-ho d’alguna manera, i ja no hem de recordar, sinó que l’atenció sorgeix espontàniament. Som més conscients del que està passant en el moment present. La respiració ja no és objecte d’atenció, l’atenció és més oberta, fins que arriba un punt on no hi ha atenció, ni respiració, i donar-se conta d’açò, és adonar-se automàticament que és una manifestació del que és l’ésser humà. L’atenció i adonar-se’n crea un espai, i queda enregistrat dins una memòria de consciència.
Quan caminen ja no només som conscients de la sensació del contacte amb els peus a terra, la consciència s’ha obert, és una cosa que creix de forma natural. I no és una cosa per segons qui només, és una obertura que tenim tots, una ment estressada també té moments durant el dia de consciència però no se’n dóna conta.
A jo em costa distingir entre quan és pensament i quan és una experiència… És una experiència quan no hi ha concepte. El record és conceptual, quan pensam: va passar així o allí... Les sensacions de consciència apareixen espontàniament i no van lligades al pensament. Així, com podem recordar els moments que tenim una experiència. Perquè són records no conceptuals, quan apareix l’experiència sentida en el cor, és un moment de consciència, que és el que som. Hi ha un record útil que està fora de la ment.
Meditació
Les noves tècniques explicades avui, d’aquesta perspectiva, no és una cosa que ara tothom hagi de practicar. Cada persona té el seu ritme i després cada dia té diferents necessitats. Si estem molt dispersos, contarem, i si estem més centrats, podrem fer-ho des de la perspectiva que he explicat avui. Totes les tècniques són útils, i són per posar-les en pràctica segons el moment, regulant l’esforç per poder-ho fer relaxadament.
Dintre del fet de prestar atenció en el dia a dia, en el present, en el que li diem meditació en acció, les claus d’aquesta pràctica són: l’atenció, recordar i la disciplina.
La disciplina és interna, no és una exigència externa, la disciplina neix de saber perquè volem meditar, neix de l'interès propi. I a partir de recordar perquè ho feim, va creixent la voluntat de fer-ho, i la disciplina sorgeix quan trobam a faltar el dia que no feim la pràctica. Com quan tenim el ritual de sortir a caminar, i qualque dia no podem, ho trobam a faltar.
D’aquesta manera feim que la pràctica de l’atenció sigui un hàbit, creant una vida lluminosa, sense fixar-nos gaire amb la ment-ràdio.
L’atenció també la duim a la parla, a la vocal i a la corporal, açò és el que ens dóna una imatge, i és una cosa que cuidam molt. Quan ho observam, podem veure que a vegades la veu diu una cosa i el cos n’expressa una altra, i ens podem adonar de les nostres manipulacions, desemmascarar-les. I no hi ha res dolent en veure-ho, al contrari, senzillament així tenim el coneixement. Aquest desemmascarar, ha d’anar unit a unes grans dosis d’estimació cap a un mateix, sense caure en jutjar-nos, mirant-nos amb suavitat com xerram, com ens movem. És una cosa així com jugar a parar i amagar, de cop ho veim “xas”, i ja està, ho deixem anar.
És un mètode que ens serveix per descobrir-nos de tot el que ens hem anat creant, tot el que trobam que és necessari per viure i protegir-nos de les nostres pors o carències.
Veim, sabem i deixam anar, sense voler canviar res. Però ho utilitzam amb nosaltres mateixos, no feim projeccions del que trobam que l’altre fa o sent, és un mirar cap a dins.
Així idò, hi ha l’atenció de quan servim el cafè, la sensació del cafè mentre el deixam anar dins la tassa i l’atenció de dur esme cap al nostre capoll.
Meditació
L’atenció al final és obrir-la a l’espai, veure la vida i tractar-la amb lleugeresa, amb la pràctica pot fer-se d’una manera relaxada. Sense obsessionar-nos, deixant que l’atenció sorgeixi, entrant i sortint. Aquí hem de recordar el sentit de l’humor, perquè li dóna lleugeresa i ens treu l’obsessió de voler recordar o de voler mantenir res. I així és com ens anam familiaritzant amb la pràctica i com ens feim amics de nosaltres mateixos, sorgeix un espai, que ja hi era, però ara el reconeixem.
La ment comença estar més dòcil, per dir-ho d’alguna manera, i ja no hem de recordar, sinó que l’atenció sorgeix espontàniament. Som més conscients del que està passant en el moment present. La respiració ja no és objecte d’atenció, l’atenció és més oberta, fins que arriba un punt on no hi ha atenció, ni respiració, i donar-se conta d’açò, és adonar-se automàticament que és una manifestació del que és l’ésser humà. L’atenció i adonar-se’n crea un espai, i queda enregistrat dins una memòria de consciència.
Quan caminen ja no només som conscients de la sensació del contacte amb els peus a terra, la consciència s’ha obert, és una cosa que creix de forma natural. I no és una cosa per segons qui només, és una obertura que tenim tots, una ment estressada també té moments durant el dia de consciència però no se’n dóna conta.
A jo em costa distingir entre quan és pensament i quan és una experiència… És una experiència quan no hi ha concepte. El record és conceptual, quan pensam: va passar així o allí... Les sensacions de consciència apareixen espontàniament i no van lligades al pensament. Així, com podem recordar els moments que tenim una experiència. Perquè són records no conceptuals, quan apareix l’experiència sentida en el cor, és un moment de consciència, que és el que som. Hi ha un record útil que està fora de la ment.
Meditació
Les noves tècniques explicades avui, d’aquesta perspectiva, no és una cosa que ara tothom hagi de practicar. Cada persona té el seu ritme i després cada dia té diferents necessitats. Si estem molt dispersos, contarem, i si estem més centrats, podrem fer-ho des de la perspectiva que he explicat avui. Totes les tècniques són útils, i són per posar-les en pràctica segons el moment, regulant l’esforç per poder-ho fer relaxadament.
Professor: José Bravo
Resum: Blanca Muñoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada